Transport Escolar

A què us sona aquesta notícia del Punt Diari d’avui?
Els pares se senten ignorats i protesten per exigir el bus escolar gratuït a la Selva

i aquesta altra del Diari de Girona?

La Generalitat comença les obres d’ampliació del menjador del CEIP Ruiz Amado

Com és que s’amplia el menjador d’una escola si aquesta cada cop tindrà menys alumnes atès que s’obre la tercera escola del municipi (la d’Empuriabrava)?

O és que l’administració preveu que hi hagi més percentatge de nens i nenes que es quedin a dinar? com és això?

Potser perquè, tal i com vam dir, la tercera escola portarà més problemes que no avantatges als veïns i veïnes de Castelló i Empuriabrava?

I tothom callant… quan tinguem el problema al damunt desprès tots es posaran les mans al cap i faran les pertinents manifestacions perquè els hi arreglin el que mai es tenia que haver espatllat.

 Typical spanish

 
 
 

Estalviar o no estalviar

Hi ha notícies que destrempen, i aquesta n’és un exemple de museu.

L´empresa d´aigües proposa apujar la tarifa pel descens del consum el 2008.

Així doncs que hem de fer, estalviar o no estalviar?

Si no estalviem l’aigua s’acaba, si estalviem ens prenen el pel. N’hi ha un fart!

Mítels va d’Estrena

El grup castelloní “Mítels Produccions” segueix amb la seva trajectòria d’iniciatives artístiques a fi d’anar consolidant el seu projecte. Enhorabona i molta sort… i a veure si algun dia podeu fer quelcom a Castelló, tot i que soms conscients que ningú és profeta a la seva terra.

 

 

Nota de premsa de Mitels Produccions.

 

 

Aquest proper diumenge a les cinc de la tarda al Centre Cívic de Riumors Mítels Produccions estrenarà la seva darrera producció teatral anomenada “No et consumeixis”.

 

“No et  consumeixis” és una obra de creació pròpia que tracta d’una manera divertida la problemàtica de la falta de temps i l’excés d’activitat durant la jornada diària i aposta per una nova forma de viure, més natural, més de la terra i més justa.

 

Aquesta serà la primera vegada que es posarà en els escenaris aquest espectacle i servirà per posar a punt els darrers detalls de cara a les següents representacions a Lleida, el 17 de maig, i Girona, el 24 de maig, emmarcades en la Festa del Comerç Just dels respectius municipis.

 

En aquesta ocasió també s’estrenarà el nou grup de cançó de taverna anomenat “Art Pla” que, amb instruments tradicionals i moderns, farà un repàs a les havaneres i cançons de taverna més populars.

 

La Festa de Sant Isidre de Riumors començarà a les 12 del migdia amb una Missa solemne,  tot seguit, al Centre Cívic, sardanes amb la Principal de Porqueres i aperitiu popular.

 

A les 5 de la tarda s’oferirà l’espectacle de comèdia i música a càrrec de Mítels Produccions. 

 

Tots aquests actes seran gratuïts

Tercera Escola

El populisme no és bo, però és rentable electoralment parlant.

 La definició de populisme (aprofitament demagògic de les aspiracions del poble per a obtenir un benefici) deixa clar que rera l’acció populista hi ha un clar intent de treure’n un profit propi.

 Quan l’antic equip de govern municipal va deixar anar que faria la tercera escola de primària del municipi en la urbanització d’Empuriabrava, atenent les peticions dels veïns de la zona, vaig pensar que era un clar exemple de populisme barat difícil de combatre atès que qualsevol objecció a la ubicació del tercer CEIP a Empuriabrava seria contestat des de la irracionalitat territorial que tot ésser humà porta a dins.

 Alhora entenia que, de cares el període electoral municipal que s’acostava, cap partit polític contestés aquesta decisió i tots hi passessin de puntetes no fas cas que Sanllehí en fes punta de llança de la seva campanya electoral de la mateixa manera que ho va fer amb l’Asil Toribi Duran en el seu moment, recordeu?

             

 Ara bé, un cop passat aquest moment del calendari creia que sortirien veus assenyades que qüestionarien la idoneïtat de fer el tercer CEIP a Empuriabrava. No ha estat així i res impedirà que es consumi tan gran despropòsit.

 Perquè… algú s’ha parat un moment en pensar quins avantatges i quins inconvenients comporta la ubicació d’un CEIP a Empuriabrava?

 Empuriabrava té una superfície superior a les cinc-centes hectàrees i uns quinze mil habitatges (segons estadística), es posi on es posi el centre escolar sempre quedarà lluny, molt lluny, per a la majoria dels residents d’Empuriabrava. Això sí, podran dir que tenen una escola a Empuriabrava. A canvi de què?

 A canvi de perdre el transport escolar gratuït que donava fins ara el Consell Comarcal atès de que ja no hi haurà raó per seguir donant aquest servei.

 A canvi de córrer el risc real de que es converteixi en una escola “guetho” atès que una gran majoria de la immigració en el municipi es concentra a Empuriabrava.

 A canvi de crear una més que previsible fractura social atès que la mainada dels dos nuclis s’anirà segregant progressivament al no actuar l’escola com un lloc de trobada comuna entre les dues comunitats.

 De ben segur que si aquest escrit el llegeix algun polític, argumentarà que l’administració ja prendrà les mesures necessàries perquè això no passi.

 I quines seran aquestes mesures? Enviar alumnes residents a Castelló a l’escola d’Empuriabrava i viceversa?

Com explicar a les famílies de Castelló i Empuribrava que el seu fill ha d’anar a l’escola d’Empuriabrava, o de Castelló, segons el cas, pel seu propi peu (més ben dit, la seva pròpia butxaca) ja que no hi haurà servei gratuït de transport escolar?

Com quedaran les ajudes al menjador escolar? sembla força evident que si no hi ha transport escolar més criatures s’hauran de quedar a dinar, no?

Com s’ho prendran les famílies que, tenint una l’escola davant de casa,  hagin d’enviar el seu fill o filla a l’altra punta del municipi perquè així el municipi no perdi cohesió social?

Què explicaran els pares i mares a la seva mainada quan els hi hagin de dir que no podran anar a escola amb els seus veïns o amiguets de la llar d’infants?

 Molt em temo que cadascú mirarà d’espavilar-se pel seu compte i farà mans i mànigues perquè els seus fills i filles vagin a les escoles més properes a on resideixen i no a l’altra punta del municipi. I qui podrà criticar aquesta posició? Ningú.

 Empuriabrava tindrà escola, enhorabona. Però els veïns i veïnes d’Empuriabrava hauran d’agafar el cotxe per anar a portar i buscar els seus fills a l’escola, hauran perdut el servei de transport escolar gratuït i, poc a poc, s’aniran separant els dos nuclis fins a la segregació. Suposo que això últim a més d’un li agradaria, però a molt pocs beneficiarà.

 Temps al temps.

 

 

Diades

Han passat dues dates del calendari prou significatives com per fer-ne un petit esment.

 La primera va ésser el passat catorze d’abril, dia en que es va proclamar la Segona República.

 Bé, a casa sempre ha estat una data que hem recordat amb una barreja de tristesa, alegria i orgull. Tristesa per la manera com va acabar i el mal son que va venir després. Alegria perquè quan es parlava d’aquella època sempre es recordava com la immensa majoria de la gent humil va creure en aquell projecte i s’hi va abocar a cos i ànima. Orgull perquè els de casa la van defensar fins a les últimes conseqüències, exili inclòs.

 Si bé el passat passat està, hauria estat bonic que per un cop que a l’ajuntament hi ha un alcalde republicà, s’hagués recordat aquest dia amb un petit acte en record dels molts que hi van deixar la pell o gran part de la seva vida. Hauria estat un detall bonic. Ja no dic que onegés la senyera republicana en el balcó de l’ajuntament tal i com ho va fer un catorze d’abril del mil nou-cents trenta-un, però un petit gest més d’un l’hauria agraït.

 La segona data senyalada que acabem de passar ha estat la Diada de St. Jordi. Per a la totalitat dels membres de la redacció de Fumantxu’s Weblog és un dia que sempre ens porta bons records, uns en forma de llibres, d’altres en forma de roses, i tots amb cos de diada senyalada i bonica de celebrar.

 D’uns anys ençà la Diada a la vila de Castelló  fa força goig, amb una Plaça dels Homes plena de parades de roses i llibres i un munt de gent amb ganes de compartir la jornada en col·lectivitat, ballada de sardanes inclosa.

 Aquest any no ha estat menys i el dia ha acompanyat. Només s’ha trobat a faltar una cosa, on són aquelles paradetes que botien globus a per a la mainada i regalaven pin’s i altres xuminades?. Sí home, aquelles paradetes amb gent amb un somriure d’orella a orella que saludava a tothom que passava, inclòs a els que no coneixien de res… Ah, calla, que ja no hi ha eleccions i no val la pena fer-ho!

 Penosa la imatge que donen certes persones que ens volen fer creure que estimen el poble i que, a l’hora de la veritat, desapareixen fins que han de menester a aquest poble per el seu propi benefici. O no és veritat que per fer poble cal el dia a dia i no aparicions electoralistes i interessades? Com proclamava no recordo quin programa de TV: premi gallifante de pena a la sociovergència opositora que tenim en el nostre ajuntament. Exceptuant honroses excepcions, les dues candidatures han brillat en aquesta diada per la seva notable absència.

 Però no patiu, segur que d’aquí tres anys els tenim un altre cop a la Plaça dels Homes botint globus i repartint somriures a tort i a dret com si ho fessin cada dia… penós.

Zafón i El “joc” de l’Àngel

Presenten a Carlos Ruiz Zafón com un escriptor català que viu actualment a Los Ángeles (USA), autor de l’Ombra del vent, entre altres obres d’èxit, i segueix la noticia amb el llançament, aquest disset d’abril del seu nou llibre: El Juego del Ángel.

 Es preveu que sigui el gran Best Seller d’aquest any i, com no, d’aquest St. Jordi. Se n’ha fet una primera edició d’un milió d’exemplars en castellà… i cap en català. Qui el vulgui llegir en català tindrà que esperar a finals de maig atès que el l’editorial del Sr. Lara ha decidit que de cares a St. Jordi no cal fer una edició en català i que ja la farà més endavant.

 Bonica jugada per part de l’editorial Planeta de cares a la Diada de St. Jordi, Festa de la Rosa i el Llibre, jornada en que es ven un percentatge importantíssim del total de llibres venuts a cap de l’any a Catalunya.

 Tots coneixem de quin peu calça el Sr. Lara i l’entusiasme que li desperta a aquest senyor la llengua catalana i la seva identitat. Potser seria bo que estiguéssim a la seva altura i esperéssim la publicació del llibre en català a fi de que després no surtin aquells amics de les estadístiques i d’aquí un any ens diguin que s’ha venut tantes vegades més en castellà que en català aquest llibre obviant aquesta “petita” trampa.

 Cert és que si fem això perdrem el 10% de descompte de St. Jordi, però ja podrien les llibreries de Catalunya posar-se les piles i ofertar aquest descompte la setmana que surti el llibre en qüestió en català. Seria una bona manera de coordinar una resposta de la societat civil tant a nivell de consumidors com de detallistes. Això se’n diu fer país.

 

 Acabar dient que flac favor fa al seu país un escriptor que va de català quan li convé i permet que es faci aquesta utilització de la seva obra i alhora vulgui excusar l’actitud de l’editorial emparant-la amb una manca de temps. Aquest mateix argument també el podria haver emprat per fer-la primer en català (se suposa que el seu idioma nadiu, com a català que es presenta com a tal), i que en castellà sortís un parell de mesos més tard. Això sí que seria una bona promoció del català com a llengua de cultura i no com fet folklòric, tal i com el volen vendre per allà baix.

 Es clar que, com deia Quevedo, “Poderoso Caballero es Don Dinero”.

Crisis?

Llegeixo en la premsa i escolto per la tele i la radio que la crisi està arribant al nostre país amb ganes de quedar-se molt de temps.

Crisi? quina crisis? perquè si tenir feina a arribar a final de mes sense fer gaires escarafalls és senyal de crisi, a casa fa molt de temps que n’hi ha.

Ah, és clar, no parlen de la crisi crònica que patim la immensa majoria. Parlen de la crisi d’aquells individus i empreses que s’han fet d’or especulant i edificant a tort i a dret en aquests últims anys. Parlen de la crisis d’aquells bancs i caixes que s’han omplert les butxaques jugant amb els nostre diners, obtenint uns resultats econòmics d’escàndol. Parlen de la crisi dels que han basat la seva riquesa explotant a immigrants pagant-los sous miserables i que ara, el nou ministre, vol repatriar-los a la que es quedin sense feina, no sigui que facin lleig en els nostres carrers.

Doncs sí, si ens referim a aquesta gent, hi ha crisi. Una crisi que, de fet, els farà més rics encara, ja que podran comprar, expropiar i desnonar allò que ens han venut a un preu astronòmic per quatre euros. I desprès ens ho tornaran a vendre a preu d’or a la que ens recuperem una mica i els bancs ens tornin a deixar diners per tornar a comprar allò que, per llei, és una necessitat vital i ens ho venen com si fos un bé de luxe: l’habitatge (constitució, art. 47). Això deu ésser allò que anomenen el cicle de la vida… quin eufemisme.

Pel demés tot segueix igual. Ja tenim nou govern a l’estat amb un perfil acord a la societat que els ha triat. Com diu la dita, tenim el què ens mereixem.

I una pregunta queda… quant durarà el tripartit català ara que ja ha quedat clar que no és grat a ZP i li fa nosa per poder viure tranquil i millor? Us imagineu que d’aquestes en Montilla es faci independentista? No seria res de l’altre mon, Maragall se’n va sortir i ara vol muntar un partit d’entesa catalana…

 

Feminisme

Ara, amb la perspectiva que em donen els anys viscuts i l’experiència acumulada en ells, m’agrada llegir i saber que n’ha estat d’aquells que en el seu moment van ésser portada i protagonistes de postures que, ells mateixos, consideraven irrenunciables i d’argumentació irrebatible.

Avui em ve de gust parlar del feminisme o, més ben dit, d’allò que predicaven, i prediquen, unes i altres de com ha de ésser l’anomenada “emancipació de la dona”.

Sota el paraigües del mot feminisme s’hi aixopluguen moltes sensibilitats que, si bé en el fons el què defensen són drets i avantatges per la condició de dona, moltes d’elles surten fora de la definició  que en fa el diccionari d’un mot tan emprat.

La feminista más popular de Alemania, Alice Schwarzer, presentó su nuevo libro “Die Antwort”, (La respuesta), que arremete más contra las mujeres que contra el sexo fuerte.

Queridos hombres, relájense, ¡no hay nada que temer! El resumen que hace la influyente feminista, escritora y publicista alemana, deja relativamente bien parados a los varones. Su libro Die Antwort (La respuesta), trata sobre marimachos, mujeres tontas, pornografía y dietas que matan. Observa bajo su lente crítico a la mujer moderna, un ser constantemente presionado, que difícilmente logra hacer compatibles su carrera y su vida familiar. “La causa es ella misma”, sentencia la popular escritora. Se refiere a una mujer que no sabe demandar de igual a igual, que a lo mucho se queja, pero prefiere no hacerse odiosa pidiendo a su pareja un acuerdo en la distribución del trabajo doméstico o la atención a los hijos.

En el subconsciente es el miedo lo que dicta su comportamiento, miedo a que él se vaya con la primera mujer que se le atraviese. “Mientras las mujeres no sepan exigir a los hombres que no se sorprendan cuando ellos se hacen los tontos”, sentencia con una voz ronca.

S’han escrit rius de tinta sobre aquest tema i tothom té clar quina és la seva postura al respecte, diferent és quan s’ha de verbalitzar aquesta postura d’una manera pública. Aquí preval més dir allò políticament correcte que no allò que es pensa o creu.

Jo no crec que l’home i la dona siguin iguals en el estricte sentit de la paraula. En molts aspecte som diferents, fins i tot antagònics. Recordo que un company deia, mig en broma mig en serio, que “l’home i la dona són dues espècies diferents que la natura els ha fet sexualment compatibles”. Bé, jo no diria tant, però és evident que amb l’actual lèxic és impossible poder definir correctament que es vol dir, d’una manera diàfana, quan es parla de “la igualtat entre homes i dones”.

Eva Herman, en l’entrevista de “La contra” de La vanguardia d’avui diu, entre altres coses,

…//…
¿Por qué el capital aliado con la progresía papanatas se empeña en que renunciemos a ser madres por un salario de miseria?
¿…?
Porque a nosotras nos pagan menos! ¡Por eso nos quieren trabajando sin hijos! Yo lo que les estoy pidiendo a las alemanas y las europeas más jóvenes es que se planteen si vale la pena renunciar a tener una familia, un hogar, a disfrutar plenamente de ser mujer… a cambio de un triunfo que es una quimera y de unos sueldos ridículos.
Usted, periodista famosa, sí quiso triunfar: no se quedó en casa con los niños.
Me di cuenta demasiado tarde de la estafa capitalista y progre del sistema. Durante 25 años quise ser la mejor: fui presentadora de televisión y a los 38 años, casi fuera de tiempo, por fin me decidí a tener un hijo. ¡Cuánto me arrepiento de no haberme dedicado más al hogar y a los hijos que pude tener!
¿No se puede ser madre y profesional?
El gran engaño es hacernos creer que se puede. Es un timo en el que colabora el gran capital de las empresas y los empleadores y las feministas y el integrismo izquierdista que les dan cobertura al intentar convencernos de que nos hacen un favor al librarnos de las servidumbres del hogar.
I acaba sentenciant,
Mi madre sólo se dedicó a sus hijos y nosotros la cuidamos hasta el final. ¿Quién dará cariño en su vejez a la mujer que lo da todo por la empresa? ¿Cree que su empresario irá a verla al asilo?

Són dos punts de vista de dues dones que, a nivell professional, han triomfat. Dos punts de vista ¿antagònics? de quin ha d’ésser el rol de la dona dins la societat. I quina d’elles té raó? una? l’altra?… o totes dues?

Jo estic fart que em diguin com haig de viure o de fer una o altra cosa. Fart de que em prediquin allò que haig de creure sense fer preguntes ni tenir temps a pensar-hi. Tan difícil és deixar que la gent faci la seva sempre i quan no perdin la seva pròpia dignitat com a persona i respectin la dels altres? Tan impossible es entendre que el dret personal i intransferible a decidir com es vol viure és respectable i honrós sigui quin sigui el model que cadascú decideixi?

Comencem a aprendre a ésser persones i, quan ho aconseguim, plantegem-nos altres reptes.

La Virgen de la Blanca Paloma

Aquest cap de setmana passat s’ha celebrat la segona Festa del Rocio a Castelló d’Empúries… i aquest cop sí, amb missa rociera inclosa.

Felicitant als seus organitzadors per un cap de setmana tan lluït, no podem estar-nos de lamentar la poca assistència a uns actes que han estat a gran altura i qualitat. Potser, per properes vegades, seria bo que l’organització es planteges fer una millor i més acurada publicitació de la diada demanant ajut i consell a d’altres entitats del municipi que, de ben segur, no els hi negaran i estaran encantades de poder col·laborar.

Negativa la imatge de tots els nostres polítics municipals, i de les seves respectives candidatures. L’any passat era període electoral i totes cinc candidatures van acudir en massa el dissabte a la missa, que finalment no es va celebrar, i a tots els actes i apats possibles a fi de fer-se veure i barrejar-se amb el poble. Aquest any no hi havia eleccions i la presència dels polítics municipals i els seus satèl·lits va brillar per la seva absència. A la missa tan sols hi havia la presència de tres regidors i amb un protagonisme molt anònim i forçat. A algun fins i tot els hi va faltar temps per marxar volant quan es va acabar la missa, no fos cas que barrejar-se amb els plebeus els hi embrutis la seva fina pell.

Cal que aprenguem a prendre nota d’aquestes anècdotes ja que és amb el dia a dia que els que volen manar han de demostrar que són un més entre els seus veïns i veïnes. Buscar la foto electoral quan és època i passar del tema la resta dels quatre anys no és ni de bon polític ni de bona persona.

I un detall que l’organització hauria de mirar que no es repetís: durant la missa i desprès de la mateixa hi va haver “gent” que es saludava a l’antiga manera romana: amb el braç dret amunt i el palmell de la ma estès. No creiem que una missa rociera, ni una festa rociera, en un lògic entorn andalusista, siguin lloc per demostrar actituds antidemocràtiques, anticatalanes i profeixistes. Qui ho vulgui fer que ho faci el 20 de novembre que els demés també celebrarem la data per raons ben diferents.

Visca la Virgen de la Blanca Paloma!
Visca Andalusia!
i
Visca Catalunya!!!

Els Polítics fan Regals

La notícia no té pèrdua.

Diari de Girona fa una detallada narració de com uns compren, perdó, subvencionen, els mitjans de comunicació i de què ens costa als demés.

Llegint la notícia sobren comentaris.

Us imagineu com s’encaren i analitzen les notícies segons afectin als mecenes o als que no tenen disposició de diner públic per ensabonar als medis de comunicació?

Volem que ens tornin els calés!!!

O potser millor, demanarem una subvenció com la de patatabrava.com i així podrem recuperar quelcom dels diners que paguem amb els impostos.

On s’ha d’enviar la sol·licitud i a qui s’ha de fer la pilota perquè ens la donin?